EL CATALUNYA PUJA A PRIMERA DIVISIÓ

L’equip A ha acabat d’arrodonir la bona temporada de tots els equips assolint aquesta treballada fita. No va poder ser en la fase regular, en el grup clarament més dur dels tres, però ha estat en el play-off vencent avui per 6-4 al sòlid equip del Cornellà.

Tot i jugar al Casinet, el Cornellà no semblava pas l’equip visitant. A banda dels deu jugadors alineats, hi havia ben bé mitja dotzena més donant suport a l’equip. Això demostra una vegada més que és un club amb molta vida i empenta (ja ens ho va demostrar organitzant la Festa Catalana de l’any passat).

La formació que ha presentat avui el Cornellà no tenia res a veure amb l’equip habitual que ha presentat durant el campionat, on amb moltes dificultats van assolir la tercera plaça. El full assenyalava els jugadors de l’1 a l’11, amb una sola absència. Fins i tot el seu primer tauler, Ferran Barroso, s’estrenava avui en el campionat: tampoc ens ha d’estranyar tenint en compte que és el tercer any que juga una sola partida. La majoria dels jugadors eren gent força veterana, que sap molt més de la Primera Divisió que no pas nosaltres, i no és d’estranyar que ens hagin posat les coses difícils. Tinc la sensació – i és una opinió molt personal – que si el Cornellà hagués presentat aquest equip cada setmana hagués pogut perfectament guanyar el seu grup, el més assequible dels tres.

La victòria d’avui del Catalunya ha estat en la línia de les darreres rondes del Campionat: no hem aconseguit en cap moment imposar-nos de forma contundent, però almenys hem evitat errors flagrants i per tant la sensació que ha quedat és d’equip solvent. Tres victòries i una sola derrota (del veterà Vilageliu), amb sis taules, ha estat l’equilibrat balanç del dia. Les victòries han anat obrint escletxa poc a poc: primer Felipe Vera, que finalment ha acabat el torneig en ratxa. Després un servidor, en un final avantatjós que s’hauria pogut complicar. I pocs minuts més tard, ja cap a les 13h, Gavilán no donava opció al seu rival i posava en aquell moment el que seria el punt definitiu, ja que les taules s’han anat entremesclant. L’única derrota ha arribat quan el matx ja estava decidit.

Menció especial avui per a en Xavi Serrano, que ha jugat mig enfebrat i a més no ho hem sabut fins al final del matx. I també –novament- per a en Pau Juan, que ha jugat sis partides a l’equip A sense patir cap derrota: la seva consolidació és ja una realitat.

Precisament el seu pare, en Salva, ens feia veure que aquest ascens a Primera Divisió pot suposar un impuls important per al club. El cert és que en tres anys hem pujat dues categories i hem assolit dos títols (Lliga de Preferent el 2010 i Copa de Segona el 2012), i ara caldrà gestionar aquest creixement amb prudència. Però probablement aquesta Primera Divisió – on el Catalunya només havia jugat el 2001 i 2002 – pot servir d’estímul per a què la majoria de jugadors del primer equip, ja ben entrats en la trentena, busquin una segona joventut i facin un pas endavant. Lluny encara de parlar de fitxatges, el secret de l’èxit pot ser la millora del que ja tenim: aquests que busquem la segona joventut ens hem d’emmirallar en el que fan i faran els qui són en la primera (com en Pau o l’Alejandro Calderón); o sigui, jugar tornejos i formar-se.

El camí fins aquí no ha estat gens planer i, tot i que enguany hem reforçat l’equip, sens dubte hem notat l’absència d’en Vicenç Font. Un jugador que sempre s’ha declarat poc amic de les partides matinals, però que té un gran esperit de lluita i d’equip. Ja que he tret la paraula “fixatges”, tornar a comptar amb ell seria el primer gran fitxatge.

Cal agrair també els altres tres jugadors que han jugat amb el primer equip, però que avui no han estat alineats: Alex Sulleva, Xavi Guerrero i Alejandro Calderón.

El club tanca la persiana per un curt període de tres setmanes. Llavors, el 6 de maig, la tornarem obrir per estrenar el nostre Obert d’escacs actius. Esperem tornar a celebrar un èxit, en aquest cas de participació.

Jordi Morcillo

Ronda de tarda, 03.04.2012

Descans. Tarda de núvols i clarianes. Estones de tot. Taxi, paraigües i cap a Reus. He promès al Magí passejar i prendre un gelat. A la plaça del Mercadal el Magí –coses de nens- ha pres un gelat de nata i barrufet –blau artificiós i amb gust de xiclet- enorme, se n’ha deixat més de la meitat; ja és això, després de buidar-se durant quatre dies cal fartar-se i llançar. Jo l’he pres d’avellana, vainilla i xocolata amarga: avellana, per si aconsegueix un triomf ben català; vainilla, per si el final és prou dolç; xocolata amarga, perquè resten tres rondes i el que és possible pot quedar en molt menys, cal ser realista, tres rondes, en escacs, és un món. Després el Magí ha perseguit coloms –més coses de nens. Hem passejat pel centre històric i ha jugat a cor que vols al parc de Sant Jordi. Recordeu, passi el que passi només és un nen. Un nen calladet, dolcet i morenet.

I ara la general. A sub 18 el Marc Sànchez Ibern marca el pas amb 5 ½ punts, si no passa res estrany, domina amb autoritat. A sub 16 les coses són més obertes, caldrà esperar més rondes. A sub 14 el Pere Garriga Cazorla domina descaradament amb sis de sis –l’únic en tota la Pineda! A sub 12 l’Alejo Ismael Aguirre Giménez i el Jaume Ros Alonso en porten 5 ½ punts, van fer taules entre ells dos; l’Alejo depèn d’ell mateix, si gunya les tres properes rondes, campió –el Guillem Porta li va fer un regal que potser serà la clau de la categoria, nou rondes i tot centrat i concentrat en un moviment! A sub 10, massa obert, massa resultats inesperats, massa tendres, m’estalvio els noms, no penso especular amb la canalleta entre la canalleta.

Ronda de nit, 03.04.2012

Sub Champions League. Quan el Barça va jugar amb negres: ½ - ½ . El Milan semblava que estava en posició de clavar un disgust. Però el Barça amb blanques –el Barça pot jugar amb blanques?- no ha perdonat, un claríssim 1 – 0. Oi, que ho he explicat bé? Jo, com la majoria de la gent d’aquest país, només sé coses d’escacs; el futbol no el domino gens.

Juli Bernat
Enviat especial a la Pineda

6a ronda, 9.30h, 03.04.2012

Sub 18. Matí, només ronda de matí. Matí de pluja suau. Una altra partida titànica d’en Marc Petit, aquest cop contra Sònia Martín Dinarès de l’Olesa i campiona del grup C de l’Obert de Martorell 2011. He deixat de mirar-la al moviment 77! Havia de dinar, al migdia es fa massa cua si bades. Ha lluitat per guanyar i, quan la Sònia tenia torre i dos peons i ell només torre, aleshores ha lluitat per fer taules –fins i tot ha esperat a veure si l’ofegaven. Però ha perdut i a la setena ronda descansarà. Com a homenatge al seu esforç: Sònia amb blanques i rei a h5, torre a d7 i peons a g5 i h6; Marc amb negres i rei a h8 i torre a b5; i 76. Rg6, Tb6+ 77. Rf7, Rh7. És possible fer taules o les blanques tenen un final guanyador? Entre les respostes correctes enviades es farà un sorteig d’una piruleta de maduixa de color llampant gràcies als colorants industrials. Animeu-vos. Ah! M’oblidava, el Marc un altre cop va arribar dels últims al menjador.

Sub 16. L’Andreu ha perdut. I al tauler nou enfrontament entre Alejandro Calderón i Pau Juan –a fer punyetes el Swismanager! Només diré dues coses: han esmorzat junts –amics i companys, sempre amics i companys- i ha guanyat el punt el Pau. La resta de coses no s’expliquen, resten a casa.

Sub 12. El Sergi ha perdut contra David Páez del Cerdanyola Mataró. El Magí ha guanyat contra Gerard Mallol Descàrrega del Figueres –dels Mallol del nord; no pas dels Mallol del sud, de Tarragona, els Mallol Musté; s’amaga darrere el cognom un gen escaquístic? El Magí ben d’hora ha pres la davantera, però després no m’ha semblat tan gran la diferència i he començat a patir i m’he anat de la sala. El Magí ha guanyat i cal tenir present que durant el proppassat campionat d’equips sub 10, a la tardor, van fer taules.

I les coses van així després de sis rondes. Marc té 1 punt; Pau, 4 punts; Alejandro, 3 punts; Andreu, 2 punts; Sergi, també 2 punts i Magí 4 ½ punts, a només un punt dels dos primers!

Juli Bernat
Enviat especial a la Pineda

5a ronda, 16h, 02.04.2012

Sub 18. Aquest cop he de comunicar-vos que no he vist gairebé gens de la partida del Marc. Prou feina he tingut redactant la crònica anterior i demanant-me tranquil·litat al voltant de la partida del Magí –ja en parlaré, ja. Segons el Marc ha quedat amb peça de menys i la lluita no ha donat fruits. Cinc rondes, un punt: no reflecteix la realitat, no em tremola la veu ni les tecles si ho torno a dir, no reflecteix la realitat, una cosa són els punts i una altra les partides. Cal quedar-se amb la partida.

Sub 16. L’Andreu Ortega ha guanyat, però amb una mica de mal gust de boca. No ha restat satisfet, opina que no ha jugat prou bé, opina que la seva adversària, la Míriam González de Masdenverge, va jugar pitjor –que perdoni la xicoteta, però ser periodista esportiu no permet sempre mantenir l’elegància a tota ultrança. A més del resultat de la partida, caldria posar a la planella el resultat subjectiu: S si el jugador resta satisfet; I, indiferent i G, gens satisfet. Tot seguit s’hauria de fer un rànquing amb aquest índex –l’anomenaria l’índex SIG. I, finalment, el quocient entre els punts i el SIG –prenent S = 1, I = ½ i G = 0. Això ens permetria enviar grans campions amb un índex SIG baixet a fer un passeig fins al terapeuta per masoquistes i els grans perdedors amb un SIG altíssim a caminar descalços perquè toquin de peus a terra. Els escacs permeten guanyar i patir, perdre i sortir content. Cal equilibri, és a dir, no oblidar que només són escacs.

El Pau Juan ha perdut per un peó imparable. El típic peó que te’l trobes cap al final i t’aixafa tota la feina. El maleït peó que només l’atures perdent material, perdent la partida perquè deixa l’adversari amb peça de més quan només en queden una o dues. Els demoledors peons que valen una partida. Ja ho sabien, oi? Els peons són la carn, els ossos i la sang dels escacs, l’ànima, encara cal trobar-la.

L’Alejandro Calderón va guanyar-la perquè l’Àlex Albert de l’Ateneu Colón tenia un peó passadíssim inútil –tan semblant a la posició del Pau i, alhora, tan radicalment diferent, escacs! L’Alejandro només havia de sacrificar la torre de més –torre per peó- i coronar, ja que les negres no podien evitar que el rei, més aviat al flanc de rei, fes salat en l’intent de caçar els dos peons coordinats de cavall i torre del flanc de dama i protegits per rei. L’Àlex Albert, molt saludablement, va plegar veles quan va entrellucar el canvi de torre per peó al veure-la en la mateixa columna.

Sub 12. Malgrat no veure el final, la partida del Sergi tenia un element estrany. Després de l’obertura tots dos tenien el material més potent al flanc de dama, reressagat a les respectives dues primeres files i amb peons interposats que, de moment, ajornaven una massacre potencial. I ja aleshores vaig tenir la intuïció que el Sergi tenia una petita inferioritat: semblava que l’alfil, la torre i la dama aplegats al flanc de dama tenien menys mobilitat i que es coordinaven i protegien un pelet pitjor. Una subtilesa potser, però una diferència, també potser, suficient per inclinar el resultat. Finalment va perdre.

El Magí, en canvi, va sortir significativament inferiora de l’obertura, tenia peó de menys; però l’excés de confiança de Marta Feliu del Gerunda o la tenacitat que habita en l’elàstic Magí –sembla que s’adapti a tot amb estoicisme-, fos el que fos, li van permetre enllaçar tot de jugades fortes i, finalment, va girar la truita! Però malgrat que aleshores tenia un final guanyador no el va saber veure i davant l’oferta –o demanda?- de taules de la senyoreta Feliu –Feliu vol dir feliç- va dir que sí. Potser el Magí ja havia patit prou i donava per bo mig punt d’on semblava que només li esperava perdre bous i esquetlles.

Juli Bernat
Enviat especial a la Pineda